QUIET

Després de llegir històries com la explicada en el llibre Quiet, te’n adones de la realitat que envolta a una família en la qual trobem un membre amb alguna necessitat especial.  Màrius Serra, l’autor d’aquest llibre, ens explica els set primer anys de la vida al costat del seu segon fill, Lluís o Llullu, que neix amb una greu encefalopatia que la ciència neurològica encara no ha estat capaç de definir.

A mesura que vaig anar llegint el llibre, vaig anar veient l’estat emocional i els esforços que suposa per a la família fer front a les necessitats peculiars que els seu fill presenta. Tot i les necessitat i característiques d’en Lluís, la família amb la seva força de voluntat, segueix realitzat les activitats i viatges que volen, sempre superant els obstacles que es van trobant dia a dia en la seva vida.

Actualment, ens trobem en una societat on trobem moltes barreres ja siguin posades per les persones o arquitectòniques. Si dur endavant el desenvolupament d’un infant amb necessitats especials ja és costós, amb aquesta mena d’obstacles pot arribar a ser dificilíssim o fins i tot quasi impossible. Com podem veure en alguns capítols, en Llullu i el seu pare, es troben amb persones amb poca empatia, que en lloc de ajudar, empitjoren el desenvolupament i establiment de les persones amb necessitats especials. Podem trobar moltes persones que ajuden, accepte i tenen en compte la inclusió de les persones amb necessitats especials, però també en troben moltes, i desgraciadament podríem dir que una majoria, són persones desagradables i amb molt pocs sentiments, que el únic que fan és dificultar la vida dels demés i sobretot de les persones amb necessitats.

A la nostra societat, també podem trobar famílies que en el moment en que se’ls dona la noticia de que el seu fill o filla té un problema que implica unes necessitats especials, no saben fer front la situació, no saben resoldre els problemes i dificultats i no saben anar endavant. Però, en aquest llibre es conta la història d’una família que ha assimilat i accepta al seu fill tal i com és, que fa front a els problemes que se’ls presenten cada dia i ajuda al seu fill en tot el que esta en les seves mans, per a que així pugui portar una vida el més digne possible.

Durant la lectura del llibre, vaig adonar-me de tots els moments que poden anar sorgint, tant bons com dolents: alegria, desesperació, satisfacció, tristesa, amor, por, vergonya,... els quals van fent els fan fent forts, els van motivant i els van ajudant a no tirar la  tovallola i seguir amb la seva vida. També, te’n adones de el que realment és important en la vida, que és ser feliç i poder estar amb els que realment estimes, i es pot veure amb aquest llibre en el moment en el que el pare demana una cosa tant simple com és el somriure del seu fill.

Una de les parts del llibre que més em va emocionar, va ser la part en la que el pare, després d’haver assimilat que el seu fill no podria corres com altres infants, decideix juntament amb uns amics realitzar aquella mena de fotomuntatge amb imatges, on és pot veure i imaginar com Lluís cor, a més, poder veureu al final del llibre em va agradar molt i em va parèixer una activitat molt satisfactòria tant per al pare com per al fill.

En conclusió, aquest llibre seria molt recomanable per a que se’l llegís totes les persones de la nostra societat, per a que es fessin conscients del seu paper i se’n adonessin de les dificultat que tenen les persones amb necessitats especials. A més, la societat també se’n adonaria de la força de voluntat, de la motivació, dels esforços, de la superació,... que les famílies tenen per a poder ajudar als seus fills que tenen unes necessitats especials.

Marta.  

Factors interpersonals del procés d'ensenyament-aprenentatge, Tema 4.

En aquest tema 4 parlàrem sobre els factors interpersonals del procés d'ensenyament-aprenentatge.

En primer lloc, tractàrem la interacció mestre-alumne. En aquesta interacció, hi té un paper important les expectatives del mestre, ja que depenen d'aquestes, el docent tractarà d'una manera o d'una altra. Aquest procés d'expectativa passa per vàries fases: la primera on el mestres desenvolupa les primeres expectatives, basant-se en informacions obtingudes anteriorment i a primera vista, aquestes primeres idees es poden reforçar o es poden canviar fent una revisió profunda; En la segona, segons les expectatives obtingudes en la primera fase, el mestre actua d'una manera o una altra depenen del nen, a un els tracta amb somriures, bones cares i alabances, mentre que a altres amb crítiques, rebuig, males cares  i fins i tot càstigs; Finalment, en la última fase la majoria d'alumnes reaccionen davant aquestes formes de tractament per part de la mestra, cosa que influeix en la forma de comportar-se depenent de sí el tractament és bo o és dolent: uns prestaran atenció, tindran motivació, persistència i cooperació, mentre que uns altres faran tot el contrari. 

És una llàstima que passin aquests processos d'expectatives, els qual influeixen molt en el desenvolupament dels infants. Un docent, com a persona professional que és i com a bon exemple que tindria que ser, no està bé que deixi que unes expectatives influeixin en el tractament cap als alumnes.

L'altre factor que intervé en la interacció entre el mestre i l'alumne és el context escolar. Aquest context ha de  ser apte per a que els alumnes pugui desenvolupar-se, és a dir, hauria de ser motivador, segur i còmode, i a més també ha d'estar adaptat a alumnes amb necessitats educatives especials.

En segon lloc, ens dedicàrem a parlar sobre les característiques del educador, les quals defineixen la metodologia i les estratègies d'ensenyança emprades per al docent:

La personalitat : Segons les característiques personals del mestre, la manera de actuar dins l'aula serà diferent i variarà la dinàmica. A més, influirà en la metodologia emprada i en la manera de tractar els alumnes.  Segons l'estudi de Secadas, podem trobar dos tipus de mestre: els afectius-emocionals i els intel·lectuals-directius.  

El rol: Podem trobar tres tipus de rols: el primer és el Laissez faire que es caracteritza per la indiferència cap als alumnes, el segon és el democràtic que és qui es preocupa pels infants i les seves necessitats, a més de tenir en compte els seus interessos, i el tercer que és qui ignora qualsevol tipus d'iniciativa i que du el control de l'aula i del procés d'ensenyança-aprenentatge.

L'eficàcia docent: Per a que el mestre sigui eficaç ha d’estar capacitat per escoltar de forma activa, atendre a les necessitats dels infants, que tingui en compte els seus interessos, que s’avaluï i es deixi avaluar, que col·labori amb les famílies i amb el seu entorn, que valori tots els processos d’aprenentatge, que sàpiga utilitzar els recursos, que sàpiga planificar, que estigui amb continua formació, que aconsegueixi la motivació dels alumnes, que doni seguretat emocional,...  Penso que hi ha moltes més característiques per arribar a ser un bon i eficaç mestres ja que, sempre es pot millorar.

L'estil d'ensenyament:  S’han realitzat estudis sobre els estils d’aprenentatge i en podem destacar tres:

• Els estils de Flanders: en aquest estil, el mestre considera les idees dels alumnes i crea un bon clima d’aula. Penso que aquest estil és un dels més positius perquè es tenen en compte els interessos dels alumnes i així aquests estan més motivats i els seus resultats són millors i les actituds més positives.
• Els estudis de  Bennet: Amb els estudis d’aquest estil, es varen veure dotze tipus d’estils que anaven dels més progressistes-liberals als més tradicionals-formals. Penso que els extrems mai són bons, per la qual cosa d’aquests dotze estils, els més adequats estarien per el centre ja que, d’aquesta manera s’aprofita el millor de cada pol.
• Els estudis de Rosenshine i Stevens: Es centraren en el comportament instructiu del mestre, segons com fos aquest, hi havia una correlació amb el rendiment dels alumnes.

En tercer i últim lloc, parlaré sobre el darrer factor que és  la interacció alumne-alumne. Aquesta interacció és necessària per al desenvolupament complet dels infants. Les relacions entre iguals són bones ja que, poden ser molt variades i ajuden a que els alumnes desenvolupin el procés de socialització i l’adquisició de competències socials i valors. Saber enfocar des de diferents punts de vista, incrementar les aspiracions i el rendiment acadèmic i aprendre a controlar els impulsos agressius. 

Factors psicològics implicats en l'aprenentatge, Tema 3.

Amb aquest tema, ens dedicarem a parlar sobre els factors psicològics implicats en el procés d'aprenentatge.

En primer lloc,  parlàrem sobre els processos cognitius  on hi trobem els següents factors:

         L'atenció: és un procés que incrementa el grau d'activació i que facilita l'entrada d'informació. Penso, que aquest procés és important per a poder rebre la informació, però a vegades aquesta atenció no succeeix i no sols és culpa de l'infant, sinó que també en té el mestre; ell ha de saber fer les seves explicacions de la manera més agradable i motivadora per a que els infants estiguin interessat i així prestin atenció. Doncs d'aquesta manera, la mestra ha de guiar-se per els interessos que tenen els seus alumnes i tenir en compte les capacitats de cadascun.

         En aquest procés, hi incideixen diferents factors que són: els factors fisiològics, el nivell de desenvolupament, la motivació i els interessos i les diferències individuals. Els primers, els podríem dividir en escolar i extraescolars, i fan referència a el cansament, fatiga... del nen. En el segon cas, és parla sobre el nivell de desenvolupament, que a mesura que va sent més complex els infants van passant d'una atenció espontània a una que cada vegada va sent més sostinguda.  En el tercer apartat, es parla de la motivació i els interessos, en el qual es parla de que si els interessos dels infants es tenen en compte aquests tenen més motivació cap al tema i així el grau d'atenció és més elevat. I finalment, l'últim apartat parla de les diferències individuals les quals afecten diferent a l'hora de prestar atenció ja que, l'atenció és processada diferent; d'aquesta manera podem trobar dos estils cognitius el reflexiu i l'impulsiu, que a l'hora d'atendre'ls serà necessari tenir una metodologia flexiva que els afavoreixi als dos.

          La memòria. El model més representatiu és el d'en Atkinson i Shiffrin els quals la divideixen: memòria a curt termini i memòria de treball, memòria sensorial i memòria a llarg termini. Aquests tipus de memòria ja les havia estudiat menys la memòria de treball que m'ha cridat l'atenció com intenta comprendre la informació i com es perd si no s'aconsegueix comprendre-la. 

           Doncs d'aquesta manera, seguin un procés per a poder emmagatzemar la informació. Primer rebem a informació i la intentem comprendre; sí ho aconseguim emmagatzemem la informació en la memòria a llarg termini per a poder recuperar-la, si no la comprenent fem un procés de mecanització el qual després en dificulta el recuperar la informació ja que no ho hem interioritzat.

            Moltes vegades, per a memoritzar utilitzem mnemotècniques, que ens ajuden a memoritzar sistemàticament. El problema, és que es fa un abús d'aquest tipus de memorització cosa que no es gens positius per als infants ja que, al pas del temps la informació memoritzada no la poden recuperar ja que no l'han comprés i no l'han assimilat.

            Per a millorar la memòria, es poden emprar diferents estratègies a l'aula que ajudaran a exercitar-se, com per exemple: implicar a l'alumne en el procés, que els infants hi trobin significat per a poder prestar-hi atenció, no perdre mai la visió global d'allò que estem realitzant, anar relacionant aquesta nova informació a noves situacions, dur a terme activitats per exercitar la memorització i la recuperació.... D'aquesta manera, també s'anirà ensenyant a l'infant a tenir control sobre la pròpia memòria i sobre les diferents maneres que pot dur a terme el procés per assimilar i acomodar la informació.

            La intel·ligència: Anteriorment es creia que els models educatius de l'escola havien d'anar enfocats cap a la intel·ligència entesa com un procés estàtic. Però no és així, no només hi ha una intel·ligència que tractar sinó que, segons el model de Gardner, podem trobar les intel·ligències múltiples; vuit intel·ligències que abarquen tots els àmbits dels infants. Penso, que aquestes vuit intel·ligències són d'una gran importància perquè sí es tenen en compte, també es tenen en compte les diferents característiques i capacitats dels infants i no sols es centra en les matemàtiques o la llengua.

En segon lloc, parlàrem sobre els processos afectius que són:

          La personalitat: Mai m'havia parat a pensar en com es va configurant la personalitat. Al donar aquest tema, me'n vaig a donar de que la personalitat és un procés que es va creant basant-se en l'entorn i els contextos més propers, primerament en el familiar i seguidament en l'escolar. És a dir, a partir de com el tracten i el veuen els demés, l'infant va configurant la seva identitat personal. Sí el nen o nena sempre rep crítiques, rebuig, càstigs,... al final es creu que ell és així i acaba portant-se així en qualsevol situació. D'aquesta manera l'auto estima i la seguretat emocional del petit baixarà i ja no actuarà com realment hauria actuat.

           Cada infant és diferent, per la qual cosa hem de tractar-los segons les seves característiques i necessitats. I en el moment en que un alumne no actua com estaria bé, no s'ha de reforçar aquesta mala actuació, sinó que hi ha que ajudar-lo a millorar, que d'això tracta la psicologia educativa: ajudar a anar endavant, no enfonsar els petits.

La motivació: és l'interès personal i l'atenció cap a la tasca, persistència i eficàcia cap a un aprenentatge i l'iniciativa, l'esforç, la constància la voluntat. Doncs, la motivació és un procés clau per l'aprenentatge, que és necessari per a que un alumne presti atenció cap al que s'esta explicant i per a que l'alumne intenti comprendre-ho per assimilar la informació. D'aquesta manera, podem dir que per a que es doni la motivació, és necessari que el mestre es basi en els interessos dels infants i fer que aquestos facin un aprenentatge significatiu. El problema, està en que molts dels mestres no donen tanta importància a la motivació ja que, utilitzen metodologies poc motivadores i donen la culpa als infants, per la qual cosa, és necessari que la motivació sigui intrínseca com extrínseca.

I per últim, parlàrem sobre les habilitats i les estratègies d'aprenentatge, on hi trobem la metacognició que jo la entenc com l’habilitat d’autoregular el nostre procés d’aprenentatge, és a dir, és la capacitat per a avaluar una tasca cognitiva i així determinar la millor manera de dur-la a terme.

Doncs, cal remarcar la importància de tots aquests factors que estan implicats en el procés d'aprenentatge, els quals s'han de tenir molt en compte dins la classe i donar-los-hi el paper que es mereixen, per a no mal influenciar en el desenvolupament dels infants. 

Les teories del aprenentatge i la seva implicació en el currículum actual: Processos d'aprenentatge, Tema 2

En aquesta segona entrada, parlaré sobre el tema 2 de l’assignatura de psicologia de l’educació. Aquest tema és be prou ampli i tracta sobre les teories del aprenentatge i la seva implicació en el currículum actual, a més del procés d’aprenentatge.

Primerament, si volem parlar sobre aquest tema, hauria de esmentar una breu definició sobre el concepte aprenentatge. Es tracta d’un procés que es dona en tots els àmbits de la vida, que mai deixa de succeir per la qual cosa diem que és continu. Amb aquest procés, es desenvolupen les habilitats i s’adquireixen els coneixement per a poder-los posar en pràctica i donar solució als problemes que se’ns presenten en el dia a dia.

Seguidament, s’ha de donar lloc  a les concepcions conductistes. El conductisme, és la teoria que va ser introduïda en el 1912 per Watson, a la Universitat de Columbia. Es basa en que l’infant és com una tabula rassa que l’ambient, a partir de la contigüitat, el reforçament, la pràctica i el control d’estímul, és qui pot modelar la personalitat i la conducta. Hi ha que destacar, que com té una base més científica que permet veure els resultats de manera més objectiva, va tenir molta influència en l’àmbit educatiu.

Dins d’aquesta corrent podem observar dos tipus de condicionaments: el clàssic i l’operant. El primer, afirma que la conducta pot ser modificada si es manipulen els estímuls. És a dir, podem manipular un estímul incondicionat i convertir-lo en condicionat per a que així, al repetir-lo, la resposta que era incondicionada, passi a ser condicionada i d’aquesta manera, fer que la conducta d’una persona variï segons els que nosaltres desitgem. 

Paulov, ens posa el exemple amb gossos; on a partir de la repetició de l’estímul condicionat, acabem tenint la resposta condicionada que és que cada vegada que el gos sent la campaneta,   ho associï amb el menjar. Jo, no coneixia aquest condicionament, però en el moment en que vaig entendre el seu funcionament em vaig adonar de la influència que podem arribar a tenir en la conducta d’altres i, que aquesta influència realment sí que pot ser aplicada a l’escola. D’aquest conductisme, deriven les següents tècniques: dessensibilització sistemàtica, exposició d’imaginació i exposició en viu.

El segon condicionament,  fou creat per Skinner. Aquest, va demostrar la seva teoria amb la seva investigació amb “la caixa de Skinner”. Dins aquesta caixa, hi havia rates que per la fam que tenien accionaven una palanca i aquesta palanca els donava el menja. Aquest menja és el reforç i a mesura que es va donant aquest reforç, Skinner va aconseguir modelar la conducta de les rates. És a dir, la conducta pot ser modelada emprant reforços que són donats després de que la conducta hagi succeït. D’aquesta manera podem dir que la diferència entre els dos  condicionaments és el tipus de resposta amb la que es modela; amb el primer condicionament es treballa amb respostes involuntàries i en el segon, amb respostes voluntàries.  Però, per a que aquest condicionament funcioni s’han d’escollir aquell reforç que sigui efectiu per cada nen en particular, escollir-lo d’acord a la conducta que es vol fomentar i d’acord a la dificultat de la conducta. 

Doncs, per a poder controlar i modificar la conducta des del condicionament operant, sorgeixen aquesta sèries de tècniques:

• Reforç positiu
• Emmollament
• Encadenament
• Sistema de direcció de conducta mitjançant contracte
• Supressió de reforç
• Sistema d'economia de fitxes
• Sobrecorrecció
• Temps fora de reforçament (time out)
• Tutoria d'un company
• Cost de resposta

Jo, no havia estudiat ninguna d’aquestes tècniques, però a mesura que les anàvem explicant me´n adonava de que si que les coneixia ja que, els mestres que he anat tenint quan era petita, les anaven emprant a classe i quan era necessari amb jo. A més, també havia vist aquestes tècniques en el programa de televisió “Super Nanny”, que vérem a classe. Però, el que em va cridar l’atenció és que moltes d’aquestes vegades que he pogut veure com els mestres les aplicaven, ho feien errant. Després d’haver-me endinsat en les tècniques, me’n adono de la importància que té conèixer-les per a saber escollir-ne la més adequada i a més, per saber aplicar-les sense cometre errors.

A més, dins del conductisme hi podem trobar l’aprenentatge social o vicari i el determinisme recíproc. El primer, es tracta de l’aprenentatge oposat a pensament dels conductistes més ortodoxes, que creuen que l’aprenentatge no es redueix a condicionaments i reforçaments produïts per un investigador o inductor, si no que diuen que molts dels nostres aprenentatges es produeixen pel contacte amb l’entorn mitjançant l’observació i l’associació. A més, una gran part de l’aprenentatge del nen és per models, i es considera que l’herència té una importància relativa.

Respecte al determinisme recíproc, ens diu que hi ha factors recíprocs que interactuen entre sí com a determinants de la conducta. Aquests són: l’ambient, els factors cognitius i els factors personals. Segons Bandura, per a que l’aprenentatge es doni, s’han de donar les següents capacitats: la simbolitzadora, la de previsió, la vicària, l’autoreguladora i la d’autoreflexió.

A més, Bandura ens parla de l’aprenentatge per observació on es produeixen quatre processos des que el nin es fixa en el model d'una altra persona fins que l'aplica: el procés d'atenció, el procés de retenció, el procés de producció i reproducció motora i el procés motivacional. D’aquest quatre processos mai n’havia sentit parlar, però la veritat que quan en parlàvem sols en anomenar-los ja t’anaves fent una idea ja que, en qualque vegada t’has fixat en algú que imita o en un mateix, que has de parar a prestar atenció per a després poder actuar.

Dintre de l’aprenentatge vicari, també hauríem de parlar de Zinmmerman, autor que va parlar d’aquest tema i el va aplicar d’una forma més educativa. Basant-se en la teoria de cognició social de Bandura, va desenvolupar el model de desenvolupament acadèmic autoregulat, el qual considera a l’alumne com a participant actiu en el seu propi aprenentatge.  En aquest tipus d’aprenentatge, hi actuen les influències personals, les conductuals i les ambientals. Respecte a aquest tema, penso que Zinmmerman té tota la raó ja que els alumnes per petits siguin, estan duguent a terme un aprenentatge per la qual cosa són participants actius i a causa d’això, haurien de poder deicidir i donar la seva opinió sense que un mestre o professor els dugués la contraria. Moltes vegades, el que passa, és que els mestres subestimen als seus alumnes i decideixen en el seu lloc, cosa que fa que la metodologia no estigui adaptada a les seves necessitats i capacitats.

A partir d'ara, em dedicaré a parlar sobre els models cognitius. I per a parlar d’aquests, férem una breu referència al cognitivisme.

El cognitivisme és una corrent que sorgeix als anys 50-60, com a reacció al conductisme. Aquest corrent, va criticar als reforçament del conductisme ja que, no creien que sols amb els reforços es pogués crear aprenentatge. Dins d’aquest model hi trobem els següents teòrics:

En primer lloc, parlaré de Jean Piaget (1896-1980) que encara que és un autor que ja l’hem estudiat a altres assignatures, he seguit aprenent noves coses sobre la seva teoria centrada en la gènesi de la intel·ligència. Deia que aquesta intel·ligència és desenvolupa més quan més ens adaptem al nostre entorn i que quan més desenvolupem aquesta intel·ligència, més ens ajuda a adaptar-nos al entorn. Aquesta intel·ligència s’ha d’estudiar des dels inicis per això Piaget anomena a la seva teoria genètica.

Segons ell, per a que un infant pugui adquirir un nou coneixement s’han de modificar els seus esquemes mentals o be crear-ne un de nou. S’ha de tenir una organització dels esquemes, per posteriorment passar a l’adaptació que consisteix en assimilar la informació, seguidament acomodar-la i finalment dur a terme un equilibri entre la nova informació i els coneixement anteriorment adquirits. 

Piaget, a l’hora de tractar el procés de desenvolupament diu que hi ha quatre factors que intervenen, que són:

• L’herència
• L’experiència física amb els objectes
• La transmissió social
• I l’equilibri

És ben important tenir-los en compte a l’hora de tractar amb el desenvolupament dels infants ja que, són factors que influeixen ja sigui per bo o per dolent. Un bon mestre, penso que els ha tenir molt en compte, per a poder ajudar a l’infant i actuar en el moment en que l’equilibri no vagi lo bé que podria anar.

Dintre d’aquest procés, segons Jean hi trobem una sèrie d’estadis del desenvolupament els quals els vaig estudiar l’any passat, per la qual cosa només els esmentaré: sensoriomotriu, preoperacional, operacional concret i operacions formals.

Doncs, puc concloure que la tasca educativa del docent té un paper molt important ja que, ha d’oferir un entorn adequat i ric en objectes i experiències. A més ha d’ajudar als infants a crear nous esquemes i modificar-ne els antics. D’aquesta manera, et fas conscient de la importància que té estar ben informat sobre els temes que interessen als infants, per a poder respondre a les necessitats dels petits ja que, si no els ajudes de la manera més eficaç i correcte els esquemes que produeixen no seran els correctes i, si la base no esta ben construïda la resta tampoc anirà ben encaminat.

En segon lloc, parlaré sobre Lev Vygotski (1896-  1934,), el qual va encaminar les seves investigacions cap a la millora de la producció de l’aprenentatge per la qual cosa, en les seves teories trobem la Zona de Desenvolupament Pròxim (ZDP).  Segons ell, a l’inrevés de Piaget, es dona primer el llenguatge per a que es pugui donar el pensament.

La ZDP, esta composta per la Zona de Desenvolupament Actual o Real (ZDAR) i per la Zona de Desenvolupament Potencial (ZDPo). Totes aquestes, ja les vaig vorer l’any passat i ara en faré una petita referència:

El procés d’aprenentatge comença en lo que l’infant sap, és a dir, ZDAR, fins arribar als ZDPo. Entre aquest trobem  la ZDP que és allò que l’infant sap fer amb l’ajuda d’una altra persona, que podria ser el mestre.  Aquest procés torna a començar desde la ZDPo que passa a ser ZDAR ja que, ara ja ho coneix i pot sergui desenvolupan-se i aprenent. Els aprenentatges han de ser propers, per a poder fer assimilacions i acomodacions que no siguin parcials.

Doncs, el paper del mestre en la ZDP ha de ser com una bastida (metàfora de “la bastida” Wood, Bruner y Ros 1976); ajuda al infant, però a mesura que va passant el temps i l’alumne ja va sàpiguen que fer, es va llevant el suport fins que el docent no ajuda i el nen ja sap fer-ho tot sol, és a dir, ja ha arribat a la ZDPo.  Com que el mestre hi té molta importància, ha de saber com actuar i com ajudar als infants, sense posar aprenentatge allunyats a les capacitats dels infants, sense retirar el seu suport abans d’hora...

En tercer lloc, veurem el tipus d’aprenentatge segons David  Ausubel (1918-2008). Segons les seves investigacions, podem trobar de quatre tipus d’aprenentatge: el significatiu, el memorístic, el receptiu i per descobriments.

• L’aprenentatge memorístic és aquell on el nen ha de memoritzar la informació que se li dona. D’aquesta manera sols té sentit per al mestre.
• L'aprenentatge significatiu  és quan els aprenentatges presentats al nen tenen un significat per ell.
• L'aprenentatge receptiu és aquell on el nen rep de forma passiva els continguts, que ha d'aprendre, ja elaborats pel seu mestre.
• L’aprenentatge per descobriments és aquell on el nen investiga, descobreix i ell mateix elabora el coneixement.  

Antigament, el memorístic anava lligat al receptiu i actualment, amb les noves metodologies, es duu a terme un aprenentatge significatiu per descobriments. Ausubel, el que plantejava era que aquests tipus de aprenentatge tenen els seus pros i contres, però que sí els combinem es pot arribar a un tipus d’aprenentatge més eficaç i positiu.

Així doncs, opta per aquestes dos agrupacions l’aprenentatge significatiu/memorístic i el receptiu/per descobriments. El primer, és basa en un aprenentatge que tingui significat per a l’infant, per a que així pugui interioritzar el coneixement; i el lliga a l’aprenentatge memorístic ja que, ell no esta en contra de la memorització, sinó que esta en contra de memoritzar sense sentit.  El segon, creen el coneixement investigant i descobrint i mitjançant l’aprenentatge receptiu, anar estructurant allò que aprèn.

Aquestes dues agrupacions, em semblen adequades si es duen a terme correctament. No vol dir que hi hagi d’haver un sol aprenentatge adequat, sinó que amb les agrupacions que fa Ausubel, s’intenta aprofitar els aspectes positius de cada tipus d’aprenentatge.

L’últim autor destacat del cognitivisme és Jerome Bruner (1915). La seva teoria defensa l’aprenentatge per descobriments i com a partir d’aquest i del llenguatge l’infant va fent una categorització de conceptes. El nen interactua amb la realitat organitzant els  coneixements segons les seves pròpies categories, creant-ne de noves o modificant les existents.

Segons Bruner, els infants representen els seus models mentals i la realitat mitjançant tres modes bàsics de representació mental:

• L’enactiva o executora: consisteix en representar-se coses mitjançant la reacció immediata del nen.
• La icònica: consisteix en representar coses mitjançant una imatge o esquema espacial independentment de l’acció, però segueix tenint  algun paregut amb la cosa representada.
• I la simbòlica: consisteix en representar una cosa mitjançant un símbol arbitrari que no té relació amb la cosa representada.

Doncs, penso que el mestre ha de tenir en compte el model mental de cada nen, les seves capacitats i els seus esquemes previs ja que, a partir d’aquest es va construint els nous aprenentatges. No s’ha de suprimir mai l’experimentació i s’ha de donar temps per a que ho facin i puguin establir les seves representacions mentals. 

Les pràctiques educatives com a contextos de desenvolupament, Tema 1.

PSICOLOGIA EDUCATIVA 

CONCEPTUALITZACIÓ 

Alguns teòrics defineixen l’educació psicològica com l'aplicació dels principis de la psicologia per donar solucions a problemes educatius, és a dir es tracten temes educatius des del punt de vista de la psicologia. Podríem dir, que la psicologia s’empra per a millorar l’aprenentatge dels infants en diferents situacions, però no només per intervenir i actuar davant una situació concreta, sinó que també ens pot servir per a planificar el procés d’ensenyament-aprenentatge. 

Amb la planificació i millora de les nostres estratègies educatives, es podrà anar millorant la pràctica educativa. Podem anar informant-nos a partir d’autors i psicòlegs i d’aquesta manera anar aprenent  i adaptant-nos a les necessitats dels infants i poder anar millorant com a docent. A això, ho podem anomenar com el procés d’investigació-acció, procés que opino que és important ja que amb aquest podem obtenir resultats afavoridors.

La funció de la psicologia educativa, podríem dir que és una funció investigadora, per la qual podem dur a terme unes pràctiques educatives de més qualitat, per les quals els nostres alumnes puguin desenvolupar-se i aprendre adequada i eficaçment.

Hem de anar investigant i aprenent a partir de la psicologia educativa, per a que les nostres estratègies educatives siguin millors i beneficiïn als infants i al seu desenvolupament, sempre tenint en compte les seves necessitat i característiques personals.

Com cada ciència, podem destacar tres objectius principals, que és donen ja que els continguts esmentats són estudiats amb una triple finalitat:

• Proporcionar models explicatius dels processos del canvi.

• Contribuir a la planificació de situacions educatives eficaces.

• Ajudar a la resolució de problemes educatius concrets.

Respecte als continguts prioritaris d’aquesta psicologia, hi podem trobar dos blocs primordials; per una banda, un sobre els processos de canvi comportamental de l’infant i per l’altra, sobre els factors o variables que condicionen aquests processos.

En el primer bloc, hi podem observar tres apartats. El primer, es basa en el nivell de  desenvolupament del nen; en els aspectes maduratius i en l’evolució de l’aprenentatge. El segon , tracta sobre el nivell de competència i de les aptituds generals de cada infant, és a dir tracta sobre el que sap fer correctament, lo qual penso que es diferent segons la concepció de cada mestre. I finalment, l’últim apartat tracta sobre el nivell de disposició afectiva i emocional de cada alumne.

En el segon bloc, abarca els factors o variables que condicionen els processos de canvi comportamental. Aquestes variables, les podem dividir en dos. Per una banda, hi trobaríem els models d’aprenentatge i els models d’intervenció més adequats. I per l’altra banda, trobaríem l’ambient docent que fa referència a la metodologia i les estratègies que empra el docent dins l’aula. Segons l’últim esmentat, penso que és el més important ja que, el docent juga un paper molt important en el procés d’aprenentatge que segueix cada infant. Si un professor no actua de la manera més adequada, està influenciant negativament en el desenvolupament del seu alumne, per la qual cosa, és molt important, que els docents tinguin uns mínims coneixements sobre psicologia, per a poder aplicar-los i realitzar una pràctica educativa correcte.

Si parlem del recorregut històric de de la psicologia de l’educació des dels seus inicis fins a l’actualitat, el podem dividir en quatre etapes:

· El primer va del 1890 al 1920 on hi trobem l’origen de la psicologia de l’educació i la psicologia científica. En aquest període, hi podem destacar els següents autors i psicòlegs:

William James(1842-1910): Va començar a parlar de com podem aplicar aspectes psicològics a l'educació. Va escriure "Paraules per a mestres".

G. Stanley Hall(1844-1924): Deia que s’havia de tenir en compte el nivell maduratiu de l’infant, les seves necessitats i les seves característiques. Va popularitzar un qüestionari per explorar el pensament dels infants.

Alfred Binet(1857-1911): És un dels inventors d'unt test d'escala d'intel·ligència, que a dia d’avui encara podem emprar. La seva primera aplicació va ser per a infants.

Thorndike(1874-1949): Va ser un conductista, que va fer la teoria d'assaig - error. Es va dedica a fer estratègies per a que funcionin a l'escola, però avui en dia queda obsolet.

J.M. Cattell(1860-1944): Va fer aportacions de tests mentals per valorar la memòria, la tensió i per veure el desenvolupament sensorial dels infants.

Edouard Claparède(1873-1940): Organitzava els seminaris de psicologia pedagògica. Ens deia que el nen ha de gaudir aprenent i que s’ha de treballar la seva motivació i els seu interessos, fomentant l’aprenentatge significatiu.

John Dewey(1859-1952): Parteix dels interessos de l'alumne, recolzava un desenvolupament humà integral (una persona amb valors, habilitats socials, que tingués en compte al grup) perquè això faria societats més humanes i més riques intel·lectualment.

· La segona etapa va aproximadament del 1920 al 1950, anomenada com la psicologia de l'educació: disciplina nuclear de la teoria educativa, estabilització.

Aquí la psicologia educativa comença a aportar instruments que facilita les investigacions i ajuda a recopilar informació. Per això, penso que comença a assentar-se i a prestar una ajuda als especialistes i treballadors d’un sistema educatiu.

En aquest període, hi podem trobar el moviment psicomètric per el qual s’elaboren inventaris de personalitats, tests d'intel·ligència, tests motors... El problema sorgeix quan és fa un abús d’aquest moviment ja que es fa una categorització dels alumnes. A més, dins de les escoles psicològiques hi va haver els paradigmes del conductisme, pedagogia de la Gestat i Psicoanàlisi.

· El tercer període va des del 1950 fins al 1975, el qual segueix parlant de la psicologia de l’educació; aproximació multidisciplinària dels fenòmens educatius.

En aquesta etapa, no sols es treballa amb els paradigmes esmentats anteriorment, sinó que es tenen en compte molts més; comencen a intervenir nous autors (Piaget, Vigotsky...) i es posa en pràctica les seves teories a les escoles de psicologia. A més, també es descobreix la cibernètica.

En el moment en que comencen a sorgir nous autor, es pot tractar la psicologia educativa des de diferents puntes de vista, cosa que fa que aquesta ciència sigui més eficaç i fructuosa.

· I l’última és la Situació actual que va des del 1975 fins a l’actualitat.

            En aquest període, trobem les pedagogies i teories anteriors, però amb la diferència                de que estan tractades amb més profunditat i són revisades.

Pel que fa a les orientacions i teories que han influït en la psicologia educativa, podem destacar-ne quatre de principals: el conductisme, l’orientació cognitiva, l’orientació psicosocial i l’orientació ecològica. Aquestes teories, arribaren a les escoles psicològiques com a paradigmes educatius que es van incorporant per ser utilitzades.

El conductisme, és una de les orientacions i teories que més ha influït en la psicologia i en l’educació, la qual té una base científica que podia demostrar dades sobre els seus resultats. Afirma que el principal factor que influeix en la conducta humana és l’ambient-entorn. Aquest, pot modificar la conducta dels infants per la qual cosa es creu que si els educadors aplicaven, en el procés d’ensenyança aprenentatge, un bon programa conductista, es podria aconseguir del nen el que volguéssim.

L’orientació cognitiva, el que intenten es dur a terme investigacions sobre aspectes que els conductistes no tracten. Per això, es centren en l’aprenentatge, en com s’estructura el coneixement i en com donar solucions a algunes dificultats o millorar aspectes cognitius. Varen començar a analitzar amb profunditat tot el procés i es qüestionen els models educatius dels docents ja que, aquest tenen una certa responsabilitat dins el procés educatiu.

L’orientació psicosocial, són moltes teories i molts autors dedicats a paradigmes humanistes, de dinàmica de gruo, pedagogia sistemàtica,... Totes aquestes teories afavoreixen l’autoconeixement dels infants i de les persones que interactuen amb ell, treballant molt a nivell emocional per tal d’adquirir estratègies per relacionar-nos amb l’entorn de forma adequada.

Finalment, l’orientació ecològica té molt en compte tots els contextos i el seu objectiu és fer-nos conscient de que quan més relacionat estan entre sí, més enriquidors seran per al desenvolupament de l’infant. Aquesta orientació té com a màxim representat a Brofenbrenner. Aquest, ens parla de tota una sèrie de sistemes i estructures jeràrquiques, partint de que el nen es troba en el centre; aquest sistemes són: el microsistema, el mesosistema, l’exosistema i el macrosistema.

Abans de començar l’assignatura, pesava en la psicologia com la ciència que estudiava i que s’emprava per buscar solucions a problemes que es troben a l’aula. Però, a mesura que va anar passant el temps i les explicacions, vaig anar adonant-me que per a emprar la psicologia a classe, no necessàriament tenia que existir un problema sinó que, aquesta ciència estudia com dur l’educació endavant per a intentar que no sorgeixin els problemes, a part de solucionar-ne de ja presents.